La "restauració" de sa Caleta incompleix les normes de l´UNESCO.
La Conselleria de Patrimoni ha perpetrat un nou atemptat envers el nostre patrimoni mil·lenari (11/12/2005)

La presentació el passat divendres de la “restauració” del poblat fenici de sa Caleta no és més que la constatació d’un nou atemptat al nostre patrimoni arqueològic. El poblat fenici de sa Caleta¸ primer testimoni de presència fenícia a l’illa, ha patit una intervenció, amb sous públics, més de 74.000 euros, que ha desvirtuat d’una manera gravíssima les restes d’aquest important jaciment del segle VII a.C.

El poblat fenici de sa Caleta forma part dels béns declarats Patrimoni de la Humanitat per l’UNESCO el desembre de 1999, fa just ara 6 anys. El GEN denunciarà davant l’UNESCO aquest nou atemptat a un bé protegit per l’organisme internacional.

Precisament l’UNESCO, va aprovar l’any 1990, fa ara 15 anys, la Carta Internacional per a la Gestió del Patrimoni arqueològic , que establia els criteris bàsics per a la conservació, protecció i restauració o rehabilitació del patrimoni arqueològic. La Carta afirmava que “uno de los mayores riesgos físicos para el patrimonio arqueológico se deriva de los programas de desarrollo y rehabilitación – art.3”- És a dir, ja es reconeixia el perill d’una mala restauració. Ara en tenim la prova. En aquesta Carta es mencionava també el document més important que s’ha fet a nivell mundial sobre els criteris que s’han de seguir per a la restauració del patrimoni arqueològic per part de l’UNESCO: La Carta de Venecia, o Carta internacional sobre conservación y restauración de monumentos aprovada l’any 1965. S’acaben de complir 40 anys. La “restauració” que s’ha fet del poblat fenici de sa Caleta, incompleix cadascun dels articles de la Carta de Venècia, autèntica constitució de com s’ha de restaurar el patrimoni arqueològic en general, no diguem ja el que té la distinció de Patrimoni de la Humanitat:
Art.12: Los elementos destinados a reemplazar las partes inexistentes deben integrarse armoniosamente en el conjunto, distinguiendose claramente de los originales, a fin de que la restauración no falsifique el documento artístico o histórico.. En la “restauració” dels murs del poblat de sa Caleta aquest principi bàsic no s’ha complit: No s’ha senyalitzat per diferenciar la part antiga i la part nova. Només s’aconsegueix diferenciar el que és antic del que és actual perquè la part nova és un munt de pedres mal col·locades, amb buits i pedra petita, sistema que mai s’ha utilitzat a Eivissa, ni en època fenícia ni tradicionalment a l’hora de construir murs amb pedra seca.
Per la seua banda, segons l’art.13: Los añadidos no deben ser tolerados en tanto que no respeten todas las partes interesantes del edificio o su trazado tradicional, el equilibrio de su composición… El que s’ha fet a sa Caleta no és una reconstrucció total donat que no s’ha tornat a aixecar els petits habitatges que formaven el poblat (afortunadament) però tampoc és una restauració donat que s’han aixecat part dels murs que formaven aquests habitatges. Quin sentit té el que s’ha fet?

En aquest sentit l’art.15 diu: «Cualquier trabajo de reconstrucción deberá excluirse a priori, solo se puede tener en cuenta la recomposición de las partes existentes pero desmembradas. Los elementos de integración serán siempre reconocibles y serán el mínimo necesario para asegurar las condiciones de conservación del monumento. El que es vol dir és que una restauració és tornar a col·locar al seu lloc original les peces del jaciment que encara existeixen i que es troben disperses i desordenades, és a dir, tornar a recompondre-les i recolocar-les. La “restauració” que s’ha fet és exactament el contrari: S’ha fet créixer els murs del poblat fenici amb pedres que pel seu tamany, col·locació i tècnica no tenen res a veure amb el jaciment original.

Per què s’ha emprat pedra petita i mal col·locada quan les pedres que formaven originàriament el poblat fenici es troben disperses per la zona i s’han aprofitat durant anys per fer focs i torrades?
Per què s’ha emprat argamassa, que es fa massa evident, quan la totalitat dels murs de la part del jaciment restaurat eren de pedra seca y només en alguns casos, fora de la part vallada, es va utilitzar tàpia –paret feta de terra pastada-?
Per què, abans d’acometre qualsevol “restauració” no s’ha protegit la totalitat del jaciment, donat que més de la meitat es troba fora del vallat i atès que en molts de punts està ja en un estat de degradació irreversible i fins i tot s’han aprofitat algunes de les pedres del jaciment per fer focs de torrades com deim ?
Lamentablement, el que es va presentar ahir és només un munt de pedres malforjat. Qualsevol paret de pedra seca feta per un pagès estaria millor construïda. Però és que a més, no es tractava d’això.

Finalment, el GEN-Gob Eivissa exigeix al Consell el compliment de l’article 16 de l’esmentada normativa de l’UNESCO, que diu que “Los trabajos de conservación, restauración y excavación iran siempre acompañados de la elaboración de un documento con los informes, dibujos y fotografias así como todas las fases de desmontaje, consolidación, recomposición, integración que se haya realizado. Esta documentación será depositada en los archivos de un organismo público y puesta a disposición de los investigadores. Se recomienda su publicación”.
Esgarrifa pensar què pot passar amb l’anunciada “reconstrucció” de ses Païsses de Cala d’Hort si finalment es fa, que també contradiu els principis bàsics de l’UNESCO, de les lleis de Patrimoni i del més elemental sentit comú.
Entre el patrimoni que desapareix sota les autovies, la urbanització i el ciment i el patrimoni que “restaura” la Conselleria de Patrimoni, el llegat mil·lenari dels nostres avantpassats està patint un procés irreversible i tots qui ens estimam Eivissa ho hem d’aturar