La depuradora de Cala Tarida: Un cas més de malversació de fons públics (05/03/2006)

El camí emprès per les institucions públiques a l’illa d’Eivissa, de malbaratar els recursos públics amb obres al servei d’interessos privats s’està cronificant de manera alarmant. La darrera inversió que s’ha fet pública, de construir una depuradora d’aigües residuals a cala Tarida per un import de gairebé cinc milions d’euros i pensada per a una població de 14.000 habitants, (més de l’existent actualment a tot el municipi de Sant Josep) n’és un exemple ben clar. Aquest projecte es pot considerar directament com una malversació de fons públics.

Tant el Reglament de Gestió Urbanística com la resta de normativa d’aplicació exigeixen a les promotores que, abans d’iniciar les obres d’edificació, s’hagin dotat als sectors de TOTS els serveis. Son els promotors els qui han de dotar de carrers, voravies, enllumenat i estacions de depuració d’aigües residuals i els ajuntaments els qui han de comprovar l’existència d’aquests serveis abans d’atorgar els certificats de final d’obra que permeten vendre les promocions urbanístiques. A Eivissa, però, tot això és pura ficció; es permet edificar de qualsevol manera, les promotores edifiquen, venen amb beneficis astronòmics i deixen les despeses de l’urbanització als contribuents amb la necessària complicitat dels qui, teòricament, estan al servei de la ciutadania.

El cas de cala Tarida és paradigmàtic. Durant anys s’ha edificat massivament aquell que era un dels indrets més bells del municipi de Sant Josep i que s’ha transformat en un pegat de ciment, mentre les aigües anaven perdent la seva transparència i, ja durant els darrers anys, emetien una característica i inconfusible olor. L’ajuntament, mentre, anava fent notes de premsa atribuint les cada vegada més freqüents i grans taques a un tipus d’alga, sense parlar mai dels fems que la provocava.

El fet que el Pla d’Ordenació de l’Oferta Turística (POOT), estableixi que serà un límit a noves llicències la manca d’algun dels serveis necessaris per a la urbanització, mai ha estat tampoc tingut en compte per part de les institucions. El darrer sector de la zona totalment acabat, el 4.13, denunciat pel nostre grup per invadir una àrea natural protegida, és un bon exemple: té capacitat per centenars de persones, però no ha posat en funcionament cap planta de tractament d’aigües residuals, malgrat que apareix grafiada fins i tot a la documentació del PTI. S’han venut dotzenes d’apartaments a uns 500.000 euros cadascun i ara, entre tots, els pagarem una estació depuradora que ens costarà cinc milions d’euros. I aquest és l’exemple d’una urbanització finalitzada, perquè a Cala Tarida es continua escampant formigó de forma imparable, gràcies al desenvolupisme permès pel PTI.

Lamentablement, el que passa a cala Tarida no és un cas aïllat sinó la tònica general. N’hi ha prou de repassar els presupostos municipals per adonar-se que bona part dels sous públics van a parar a solucionar la problemàtica creada per una manca absoluta de planificació urbanística i per una predisposició malaltissa de les institucions a emprar aquests diners de forma que les promotores puguin treure el màxim benefici. Evidentment, amb els diners de les llicències, no es paguen, ni de lluny, els serveis que després demanden aquestes macrourbanitzacions.

Les institucions obliden que els impostos dels ciutadans han de servir a obres d’interès públic, com escoles, biblioteques, guarderies, hospitals, centres d’atenció a la tercera edat..., no per solucionar la papereta als especuladors urbanístics.

Evidentment s’ha de posar solució a la problemàtica sorgida a rel de la massificació de la costa de cala Tarida, però la solució passa per, primer, aturar la seva degradació i urbanització masiva i, després, obligar a les promotores a crear l’infrastructura a que estan obligats per llei. Lamentablement serem tots els ciutadans, una vegada més, els que suportarem la càrrega d’una gestió municipal dirigida només a afavorir els interessos del ciment.