La desprotecció absoluta dels espais naturals evita mesures de prevenció de catàstrofes com la de Benirràs. (25/08/2010)

La manca absoluta d’interès en la protecció efectiva i gestió dels espais naturals més valuosos fa que les administracions públiques, ajuntaments, consell i govern, no aprovin una sola figura de protecció que comporti plans de gestió del medi natural que puguin, en la mida que sigui possible, prevenir desastres de la magnitud del que ha tingut lloc al municipi de Sant Joan de Labritja. Aquesta catàstrofe ha calcinat centenars d’hectàrees d’un dels indrets ecològicament més valuosos de l’illa d’Eivissa.

La manca absoluta d’interès per la protecció efectiva del medi ambient, fins i tot la demonització que s’ha fet des de les pròpies institucions responsables de les figures de protecció i gestió ambiental, ha impedit que aquests espais tinguin els mitjans de vigilància, control, gestió i prevenció que haurien de tenir atesa la seva enorme importància ecològica.

L’indret afectat per l’incendi està declarat Lloc d’Importància Comunitària en base a la Directiva Europea d’Hàbitats, normativa que obliga a la protecció efectiva de l’indret, no només a la pseudoprotecció virtual de que disposa ara.

Les administracions públiques han de deixar de mirar cap a un altre costat. La protecció real dels espais naturals requereix de actuacions immediates, requereix de normativa i d’inversions que garanteixin la seva conservació. A hores d’ara, les administracions empren quantitats ingents de diners públics en omplir l’illa de més asfalt, més formigó, però obliden sistemàticament que el nostre medi ambient es veu sotmès a una pressió insostenible, que és la que al cap i a la fi origina aquestes desgràcies.

Les aglomeracions de centenars o milers de persones a llocs ambientalment sensibles, i, com en aquest cas amb un perill extrem, d’incendis, sense l’existència d’un sòl instrument que legalment en permeti el control (per exemple un PORN), sense cap tipus de vigilància i sense disposar d’una sola mesura d’actuació immediata, és una irresponsabilitat absoluta de la que són responsables els ajuntaments, el Consell d’Eivissa i la conselleria balear de Medi Ambient, que venen tolerant aquest tipus de situacions que, tard o d’hora acaben en una desgràcia com aquesta.

Tot i que afortunadament no s’han hagut de lamentar desgràcies personals en aquest tràgic succés, el cert és que altres indrets es troben exactament en la mateixa situació sense que s’estiguin posant els mitjans normatius, econòmics i humans per evitar que es torni a donar la mateixa situació.

Es dóna la circumstància que, en aquest indret, eren de sobra conegudes les multitudinàries festes nocturnes que se venien celebrant, on s’encenien fogueres i espelmes a una zona envoltada de massa forestal i durant tot l’estiu. Així i tot, malgrat que les administracions coneixen aquestes activitats, les han vingut tolerant sense molestar-se en el seu control durant anys. Fins aquí ha arribat l’absoluta desídia mostrada a l’hora de salvaguardar el nostre més valuós patrimoni natural. Aquests actes, que solen tenir a més a més caràcter multitudinari, no han estat perseguits de cap manera visible per part de les autoritats, ni de les més properes al lloc (Ajuntament de Sant Joan) ni per aquelles amb clares competències mediambientals (Govern balear) o d’altres tipus (Consell d’Eivissa). Cap d’aquestes administracions ha posat en marxa cap mesura destinada a vigilar si es feien festes amb foc a Benirràs, ni a identificar els responsables o promotors ni, molt menys, a denunciar-los. Això és incomprensible quan estam parlant d’una zona protegida i quan fer foc a l’estiu està estrictament prohibit al bosc.

Aquest incendi ha posat de manifest la també coneguda però ignorada perillositat que té la construcció a l’interior de zones forestals. Aquests indrets MAI han estat vinculats a la construcció tradicional a Eivissa. La construcció a l’interior de masses boscoses s’ha de prohibir absolutament, no només pel perill que suposa els bens i les persones trobar-se en una situació d’alt risc, sinó perquè el trànsit de persones a aquests indrets augmenta de forma molt important el risc de que es produeixi un fet d’aquestes característiques.

Si les autoritats polítiques de l’illa dediquessin tants d’esforços i inversió a prevenir aquest tipus d’incendis i les causes que els provoquen, en protegir, de manera efectiva, el medi natural i en fomentar la seva gestió, com destinen en macroports o en macrocarreteres, és ben segur que avui no estaríem patint les conseqüències de l’incendi de Benirràs.