Cap a un altra 22 de gener de 1999? (21/01/2005)

Avui fa sis anys de la històrica manifestació del 22 de gener de 1999, convocada pel Grup d’Estudis de la Naturalesa (GEN-GOB Eivissa) sota el lema ‘Per al nostre futur, no més destrucció’. Tretze mil persones sortiren al carrer per dir prou a la degradació ambiental de la nostra illa, en forma d’urbanitzacions, macroprojectes, esteses aèries i altres amenaces que llavors, igual que ara, pesaven damunt Eivissa.
Girant la vista enrera, comparant la situació de 1999 amb la d’ara mateix, és fàcil advertir que l’evolució que han seguit les coses no és gens positiva. Ben al contrari, observam com les tímides millores que s’aconseguiren just després de la manifestació s’han anat desmuntant i desactivant, deixant-mos igual d’amenaçats que estàvem abans. En realitat, la situació és encara pitjor que en gener de 1999, perquè en sis anys s’han construït moltes més edificacions damunt la nostra reduïda illa, s’han destruït més paratges naturals i s’han acaramullat més cotxes damunt les nostres carreters, les quals, a la vegada, creixen també cada vegada més, transformant-se ja en autopistes.
Però mentre la situació ambiental d’Eivissa ha anat empitjorant, hem observat com també s’han anat eliminant algunes normatives que intentaven rectificar aquesta preocupant evolució. En el darrer any i mig s’ha esvaït l’esperança que representava el Parc Natural de Cala d’Hort, s’ha tornat a mutilar la Llei d’Espais Naturals (LEN) per a poder edificar dins les zones més protegides, és a dir, les ANEI; s’han modificat les Directrius d’Ordenació del Territori (DOT) per tal de recuperar terrenys urbanitzables de la costa que s’havien convertit en rústics; s’han arribat a canviar lleis per poder legalitzar aberracions com la de Michael Cretu!
I, més recentment, tenim un Pla Territorial Insular (PTI) que, lluny de ser la tan esperada ferramenta per posar un límit al creixement, consagra el model desenvolupista de destrucció de tota la vida. Aquest PTI deixa edificar a les zones protegides, converteix en urbanitzables terrenys rústics, deixa posar esteses aèries al camp, amplia el número de ports esportius... i un llarg catàleg de passes enrera.
De la mateixa manera, l’Ajuntament de la ciutat d’Eivissa tramita un PGOU que, apart de ser un model de caos tècnic i un cúmul de deficiències, continua la tradició del Pla General anterior de permetre un sostre de població absolutament al·lucinant per a un municipi que només té 11 quilòmetres quadrats. Aquest PGOU renuncia a fer el canvi que tant s’havia pregonat per part de l’Ajuntament i el que fa és mantenir els interessos dels que volen construir, en perjudici dels drets col·lectius. Ses Feixes són només la mostra més evident del menyspreu que l’Ajuntament mostra cap al futur i la sostenibilitat que proclamava fins fa poc.
La llista de tot el que ha passat des de 1999 és llarga, i també hauríem d’al·ludir a la nova normativa de Santa Eulària, que legalitza gran part dels falsos sòls urbans que han aparegut al municipi amb la complicitat de l’Ajuntament; i Sant Josep, que continua, cada vegada amb més força pel camí del caos urbanístic.
En definitiva, Eivissa no pot continuar així. L’amenaça prové de tots els costats, fins i tot d’alguns ben inesperats. Avui ja no està en joc un model d’Eivissa sostenible, sinó que es tracta de salvar de la destrucció els darrers trocets que queden del nostre territori i els nostres recursos. Lluitem per preservar una petita mostra d’allò que va ser la nostra illa, lluitem per garatizar el nostre futur.
La dinàmica pròpia dels partits polítics fa que, quan governen, rebutgin les crítiques de la població i s’atrinxerin als seus càrrecs per seguir defensant postures desenvolupistes, per equivocades siguin. Sovent, de res serveixen les al·legacions, les reunions, les converses personals, les evidències de lleis, informes o estudis. Quan la via de l’explicació fracassa, quan l’amor per la cadira pot més que el seny i la coherència als principis, la població fa ús de la mobilització al carrer. Això és el que va passar el 22 de gener de 1999.
És ben possible que la història es repeteixi, i que ara, aquells que volen fer veure que estan totalment legitimats per uns resultats electorals, hagin de reconèixer que el que fan no és allò que la societat demana. Tal vegada comenci a ser el moment de demostrar-ho una altra vegada. Hi ha prou motius per fer-ho.