Dir no a l’ampliació de l’aeroport i sí al decreixement necessari. La destrucció No és progrés.
Vivim en una illa de 572 km² i 160.000 residents. Som a un territori petit, fins fa poc conegut per la nostra qualitat de vida. Aquesta realitat, però, s’ha anat desdibuixant cada vegada més a mida que el turisme ha anat sobrepassant la capacitat de càrrega dels nostres limitats recursos, tan humans com naturals. L’aeroport, que hauria de ser una porta al món, un servei públic, s’ha convertit en una arma en contra nostra. Amb més de 9 milions de passatgers anuals, la xifra ens ofega, i ara es parla d’ampliar-lo perquè s’ha d’arribar als 10 milions. Ampliar l’aeroport no és solució de res; és la sentència de mort definitiva.
Quan les autoritats defensen l’ampliació, ho fan en nom del creixement econòmic, del dels accionistes dels fons d’inversió i dels d’algun negoci hoteler o d’oci nocturn, no del nostre. Ens parlen de més riquesa. Però, de quina riquesa parlem? De la de qui? La que generen els milions de turistes que trepitgen les nostres cales i omplen els nostres carrers no es tradueix en benestar per a la majoria. Es tradueix en especulació, en precarietat i en un cost de la vida que ha escalat fins a nivells inasumibles. El turisme massiu no crea ciutadans pròspers; crea pobresa i desigualtat, que no es puguin pagar els lloguers i especulació que viu de rendes. L’economia del xou, la dels grans nombres, amaga un drama quotidià: famílies senceres que han de marxar perquè ja no poden viure on han nascut perquè tot es pels turistes i els temporers. Els residents som les víctimes de la desmesura.
Imatge: Vicent Marí
El mercat immobiliari n’és un termòmetre cruel. La pressió de la demanda turística i de les segones residències ha disparat els preus fins a l’absurd. El dret a un habitatge digne ha desaparegut, ara és un luxe. Mentre s’inverteixen milions en ampliar infrastructures per portar més visitants i les polítiques incentiven més i més la dependència del sector turístic, els joves de l’illa no poden emancipar-se, precisament perquè el monocultiu turístic enriqueix uns pocs però condemna a una economia pobre i de baix poder adquisitiu. Per això a Eivissa compren el estrangers, perquè venen d’economies productives, no dependents de models precaritzadors com el nostre, que no és de progrés sino de desigualtat.
La desmesura ha arribat fins i tot a acabar amb el més bàsic per a la supervivència, es vulgui veure o no. Els aqüífers de l’illa estan secs. buits. A mesura que s’han anat espoliant s’han instal·lat més i més dessaladores per maquillar l’escassetat. Aquesta és la imatge real del nostre “progrés”: màquines que treuen aigua del mar a un cost energètic i ambiental desorbitat, només per poder seguir omplint avions i apartaments. Cada vegada més vols, cada vegada més turistes, cada vegada menys recursos, cada vegada més pegats (pagant naltros) per emmascarar el desastre que tard o d’hora ens esclaratà a la cara.
I què passa quan es qüestiona aquest model obsolet i depredador? Surten els interessos creats a defensar els seus privilegis. A les seves víctimes, quan s’oposen, se’ls diu que son pessimistes, antics o radicals. Però no, el decreixement, ben entès, no és empobriment; és reequilibri. És apostar per la qualitat enlloc de la quantitat. És entendre que un illa de 160.000 habitants no pot absorbir la petjada de tants milions de persones sense esclatar. Decreixement no vol dir tancar l’aeroport, vol dir regular-lo. Vol dir limitar places, gravar l’especulació, fomentar un turisme de proximitat i d’estades més llargues que realment aporti valor, en lloc del turisme de terra cremada que només satura els nostres recursos hídrics, energètics, paisatgístics i humans. Quants més vols absorbeix l’aeroport, més curtes son les estades turístiques, més cost ambiental, social i econòmic i menys beneficis per l’illa.
Ens deien que sense turisme seriem pobres. Però quan la mesura passa, resulta que quant més turisme, més pobresa i més desigualtat, més delinqüència, menys qualitat de vida, menys recursos naturals, menys habitatges, menys serveis públics, menys sanitat…La pobresa de la qual hauríem de parlar es la de tranquil·litat, la de llars assequibles i la de futur per a les noves generacions. L’ampliació de l’aeroport és l’aposta per seguir cremant l’únic capital real que tenim: la nostra comunitat i el nostre territori.
No ens conformem amb ser una destinació per turistes i prou. Volem tenir l’illa com ca nostra, no ser el seu parc temàtic. I per això, cal dir prou. No a l’ampliació. Sí a un pla de decreixement pactat, just i necessari. Perquè una illa que només sap rebre, oblida que el més important és cuidar els que hi viuen. El debat no és si caben més avions, sinó si volem seguir cabent nosaltres. Volem?
